venerdì 15 luglio 2022

IN RIVËA CÖ TRENO di Renzo Ferrero


 

Da-o  barconetto  de  'n  tranquillo  treno

ch' o  cöre  pe-a  rivëa  tra  monti  e 

l' è  bello  osservâ

( a-o  de    do  sûccidûmme

che  gh' è  lungo  e  colisse...)

quella  procescion  de  case,  de  stradde,

de  gexe,  de  campanin  e  ciasse.

Indifferente  a-o  passâ  do  treno,

'na  donna   a  stende  i  drappi

da  'n  barcon  do  terso  cian,

ciû  avanti  n' ommo  in  canottiera  bleu

o  gïa  pe  l' orto    bagaggio  'n  man.

Ogni  tanto  'n  tûffo

in to  scûo  de  gallerie

che  pertûsan  quelli  promontöi

che,  comme  dïe  de   n' immensa  man,

se  càccian  in    sgranfignando  o  monte.

Feua  de  gallerie

n' esploxon  de  colori  e   macce  de  fiori

addosso  a   miage  de  prìe

tesciûe  comme  opere  d' arte

da   aspèrte  moén  de  massachén 

Son  quaddri  da  mæxima  man

i  cangianti  paesaggi  sotto  o  sô:

de  d' äto  o  verde  argentòu  de  oive

de  sotto  l' azzûrro  do  çê   

ch'o  se  riflette  in 

e   o  cangia  tonalitæ 

a-o  cangiâ  do  tempo.

E  poi  o  rosäio  de  paexi  e  de  borghæ:

Camoggi,  Monterosso,  Riomaggiô,  Corniggia...

nommi  conosciûi   pe-o   mondo  intrego,

comme  i  nommi  ciû  cäi  de  'na  famiggia.

E  mentre  o  treno  lentamente  o  va,

a  monotona  canson

to-tòc...to-tòc...    to-tòc...to-tòc..

che  se  cantan  tra    colisse  e  reue

a  l' aggiûtta  quella  maccaja  sarmaxa

che  gh' è  'n  te  l' aja

a  fâte  pisaggiâ  co-i  euggi  averti...

 

 

 

Renzo Ferrero – Dialetto di Genova

2001

 

 

IN  RIVIERA  COL  TRENO 

 

Dal  finestrino  di  un  tranquillo  treno 

che  corre  per  la  riviera  tra  monti  e  mare

è  bello  osservare

(al  di    del  sudiciume 

che  c'è  lungo  i  binari) 

quella   processione   di  case,  di  strade, 

di   chiese,  di campanili  e  piazze.  

Indifferente  al  passare  del  treno, 

una  donna   stende  i  panni    

da  un  balcone   del  terzo  piano, 

più  avanti  un  uomo  in  canottiera  blù 

gira  per  l' orto  con  la zappa  in  mano.  

Ogni  tanto  un  tuffo 

nello  scuro  delle  gallerie  

che  bucano  quei  promontori 

che,  come  dita  di  un' immensa  mano, 

si  gettano  in  giù  graffiano  il  monte.  

Fuori   dalle  gallerie, 

un' esplosione  di  colori  e  macchie  di  fiori 

a  coprire  muri  di   pietra,

 tessuti  come  opere  d' arte  

da  esperte  mani  di  muratori.

Sono  quadri  della  stessa   mano 

i  cangianti  paesaggi  sotto  il sole : 

da  sopra  il  verde  argentato  degli  ulivi, 

da  basso   l' azzurro  del  cielo 

che  si  riflette  in  mare  

e  che  cambia  tonalità 

al  cambiare  del  tempo. 

E  poi il  rosario  di  paesi  e  borgate: 

Camogli,  Monterosso,  Riomaggiore, Corniglia…

nomi  conosciuti  nel  mondo  intero, 

come  i nomi più  cari  di   famiglia.

E  mentre  il  treno  lentamente  va,

 la  monotona  canzone

“to...tòc...to...tòc..   to...tòc...to...tòc...”

che  si  cantano  tra  loro  rotaie  e  ruote  

aiuta  quella  umidità  salmastra 

che  c' è  nell'aria

a  farti  appisolare  ad  occhi  aperti...


Nessun commento:

Posta un commento